Aviat tornarà l'activitat...

Després d'un mes, ja torno a ser aquí! Amb la quantitat de fotos que he anat fent això traurà fum...

L'aranyeta coixa!

Pobreta aranyeta... quin fàstic!

Sensació contradictòria només veure-la. Em vaig espantar perquè la mida era important. Tenia un cap i una panxa-cul generosos però era coixa. Li faltaven les dues potes del darrere del costat esquerra. Em va fer pena però estava cagadeta... la por que em fan em supera. M'haurieu d'haver vist fent-li fotos mentre li anava dient, gairebé suplicant, "no saltis i no t'acostis, eh!". Estava suant la gota gorda però s'han d'anar superant les pors...

Intents de clau de sol

Aquí es pot observar una part de pissarra que hem utilitzat per anar practicant la clau de sol. Com és evident una part de la meva feina és fer classe de música. Aquest dia vam estar fent claus de sol que agraden molt i amaguen moltes coses! Unes van sortir bé, d'altres déu n'hi do i la resta no sabria ben bé com anomenar-les (una P, unes arrecades, un penjoll...).
La música forma part de la meva vida i és una gran sort! Us animo a provar-ho...

"Explosión huevil"

Com pot ser que un aliment de mides reduïdes i tan fràgil pugui crear una explosió tan gran? M'he espantat, cosa fàcil, i el cor se m'ha accelerat de cop... semblava que acabés de fer una marató "estàtica"!


Moralina: vigileu amb tot allò de mida reduïda perquè mai saps quina pot ser la seva reacció...

EL ERIZO

Clase de lengua castellana en 2º de primária. Hablábamos de los erizos. Y un niño pregunta:

- ¿Qué son púas?
- Son lon pinchos - respondo.

Seguimos hablando de los erizos y el niño, pensativo, le suelta a la compañera de al lado:

- ¿Pero esto no se come? (la niña se lo mira con cara de decir, y a mi qué me cuentas). Entonces, ante la empatía de la compañera, se responde a sí mismo y dice:

- ¡Ah, es un ericizo!

- ¡No, es un arizón! - dice otro niño.



Pues bien, me he partido de risa. Cada vez que queria volver a hablar empezaba a reír. Ésta foto no es la de los erizos que hemos vista en clase. Ya tendrán tiempo de encontrar imágenes como ésta... aunque algunos igual ya las encuentran... pero a mi me ha gustado :P

Moraleja: de los niños se aprende mucho y también pinchan, cómo los erizos...

Impactant

No voldria que em diguéssin lladre d'imatges però l'havia de posar. Em va impactar tant veure'l vestit de Maria Antonieta que el vaig trobar "atractiu/iva", tenia la seva història... i és que faci el que faci sempre ens mostra la seva essència personal i intransferible. La foto m'ha encantat!

Indi olorant el cel...

Relax... és el que necessito i encara queden dos mesos per les vacances de Nadal, uf!

CONQUADRE

Quan una cosa no et concorda i no et quadre... és que no et conquadre!

Te'l dedico!

retorn a l'adolescència

Avui he començat un curs de parla oral anglesa. Es fa a l'I. E. S. Bisbe Sivilla, però per mi sempre serà l'insti. Almenys fa 10 anys que no hi posava els peus i la veritat és que m'he anat emocionant a mida que pujava les escales. Un cop al vestíbul, he vist el meu profe de química, amb el que sempre catejava (no l'entenia ni a ell ni a la química...). Quan ens dirigíem a l'aula on hem fet la primera sessió, hem passat per davant d'una classe que estava fent un examen de matemàtiques, i llavors... ha arribat el "subidón", he vist el meu profe de mates (sempre tan exigent, però en tinc un bon record). Però el "no va más" de la tarda ha estat quan hem començat la classe: el profe de química també hi era i s'ha quedat a fer el curs, aaaaaaaah! Feia molt de temps que no sabia què era posar-se vermella i passar vergonya. Llavors era massa tard per marxar i he fet la classe com he pogut... o sigui, amb la timidesa que em caracteritza i que feia tant de temps que tenia amagada.
Amb tota aquesta munió d'emocions he fet un lleuger recorregut des de la meva adolescència, amb totes les experiències que he viscut, que no són poques, fins l'actualitat. I m'he adonat que no som res. Que aquell qui un dia pensaves que ho sabia tot, que potser et tenia mania o que no podies aguantar... resulta que ara s'ha convertit en company i, potser, s'han invertit els papers.
El cas més clar és amb el meu profe de química, l'Ernesto. Quan en tenia 16 em donava classe. Quan en tenia 28 era jo qui donava classe, però als seus fills (sí, sí, també sóc profe). I ara que en tinc pocs més... ens hem convertit en companys i, a sobre, parlant en anglès. He descobert que és un tio simpàtic. Cosa que fa 10 anys no hauria dit ni de broma! I he afirmat una conclusió que fa temps que defenso: i és que l'edat només és un número... la qüestió és que arribi el moment que ja no pensis en ella sinó que les relacions que pots tenir amb les persones et facin ser feliç. Per tant, el més important és connectar i la resta queda a segon pla.
Suposo que a tot això se li diu madurar o alguna cosa semblant. Ara m'agradaria saber què pensarien ells de mi si recordessin qui sóc...

Fins aquí la reflexió d'avui... ja n'hi haurà més!

mocopizza

El divendres passat vam anar a sopar. Havíem anat a veure un espectacle bo i saborós... com unes maduixes acabades de collir o macerades en una bona sangria, jejeje (com la que faig jo) i teniem una miqueta de gana. Eren gairebé les 12h de la nit i només vam demanar dues pizzes perquè era tard i no volíem atipar-nos massa. Però una cosa és quedar ple i l'altre és això. Dos talls ridículs de pizza per a quatre persones. I a sobre amb un formatge que tenia un color verd d'infecció nasal propi d'un fort refredat de tardor. Potser era la pizza del mes tenint en compte l'estació de l'any... Penseu que si us voleu vacunar contra la grip, ara és el moment. Doncs res, que al final amb vaig acabar menjant la pizza "infeczione"...

Fotoratón!

Heu vist mai un ratolí convertit en càmara fotogràfica... doncs ara ja no podreu dir que no!! Si creieu que s'assembla a qualsevol altre animal s'accepten idees...

A netejar vidres s'ha dit!

Mira que és fàcil tenir-nos contentes... no demanem tant, oi?

"Elvis", la vaca!

"Ojo" amb el tupè!

I ara, què?

El diumenge passat, 5.10.08, em vaig deixar enganyar per anar a fer un triraid a Banyoles. Això consisteix, bàsicament, en cansar-se, jejeje! Vam fer 3 proves: orientació a peu per relleus i per parelles, orientació en BTT i caiac pel preciós estany de Banyoles (cosa que em va emocionar i cansar un munt).
Doncs bé, la foto que us mostro la vaig fer mentre feiem la cursa amb BTT. El pal que veieu a la foto és la fita que, en un principi estava dreta, i que serveix per saber on et trobes i, per tant, per saber cap on has d'anar. Com molt bé es pot observar, la fita es troba al terra, i és que vaig tenir la mala sort de tirar-la només arribar. Sí que sé frenar, el que va passar és que no volia baixar de la bici i vaig pensar que recolzant-me al pal no calia baixar. Així que vaig posar la mà a la fita i va caure a terra. Com es pot apreciar la part inferior del pal està recobert de ciment, axí que, evidentment, no la vaig poder aixecar i allà la vaig deixar.
Em va saber greu per la resta de participants però ja no em quedaven prou forces per aixecar el pal i, per postres, la meva parella es va posar a riure sense parar i jo també i així ho vam deixar.

Posa un gual i ja està!

La segona setmana de començar el curs amb les criatures inesgotables, em vaig trobar aquesta nota enganxada al "limpia" del cotxe. Heu de saber que a l'entrada del garatge-jardí de la casa no hi ha cap gual. Doncs jo, que sóc una persona respectuosa, cívica i que compleix les normes he hagut de llegir en un paper fastigós que no és cert. Que per culpa meva algú pot prendre mal i que no sé on puc aparcar i on no. La veritat és que em vaig empipar com una mala cosa, sobretot, perquè la setmana anterior una veïna del mateix conjunt de cases unifamiliars, em va dir que no podia aparcar davant de casa seva perquè era de sentit comú que en una entrada de garatge-jardí no es podia deixar el cotxe. La meva pregunta és: si no hi ha cap gual i tampoc hi ha un placa que posi prohibit estacionar, es pot aparcar, oi?
El pitjor de tot plegat és que porto aparcant al mateix carrer i davant de les mateixes cases més d'un any, així que m'agradaria saber quin problema hi ha ara. O la gent té poques coses a fer, o està amargada i té ganes d'empipar a la que és feliç... no ho sé, però si us plau, que provin de fer coses i no perdin el temps fent paperets ni sermons d'on es pot aparcar i d'on no. I sinó que paguin un gual com tothom i llavors no aparcarà ningú davant de casa seva!

Que a gust que m'he quedat.

Els cartells segueixen allà mateix...

Avui quan tornava de fer un triraid molt divertit, he vist els cartells que vaig penjar al comentari d'ahir. Encara segueixen intactes, o gairebé, ja que estan penjats al mateix lloc però el sol els ha cremat tant que ja no tenen color. A veure si els acaba de cremar i desapareixen d'una vegada!!
Pel que fa al triraid, ja penjaré una foto que ens ha fet riure molt, sobretot a qui m'estava mirant.

Fins aviat!

Sempre hi ha algú que t'observa i t'escolta!

Aquestes fotos les vaig fer una tarda de juliol quan tornava de la platja amb el meu nebot de 20 mesos (nota important ja que anava carregada de patracols fins al cap de munt). Tot i així no em vaig poder resistir a agafar el mòbil i fer unes quantes fotos.
Els perquès d'ensenyar-vos aquestes fotos són els seguents. Primer perquè em van fer molt mal a la vista i segon perquè a BFN ha salido un momento en van analitzar una d'elles.
Us ho explico:
Feia pocs dies que havia anat a veure el programa en directe i el fet de veure una de les meves adquisicions fotogràfiques a la tele, i per postres a BFN... programa del qual em vaig fer addicte durant l'estiu (tinc moltes vacances), em va emocionar. Així que vaig decidir enviar-los un correu per dir-los que els faltava una imatge per acabar d'arrodonir l'anàlisi realitzat i que la tenia jo. La meva gran sorpresa va ser quan a l'endemà, mentre veia el programa, en Berto va fer referència al programa anterior per recordar la foto 1 i per dir que hi havia una foto 2. Llavors em vaig quedar petrificada, ja que no pensava que la fessin servir, més que res perquè l'equip del programa ja va prou atabalat com per fer-se càrrec de tots els correus que els arriben.
A partir d'aquell moment vaig canviar d'idea pensant que, al cap i a la fi, els programes també els fem la gent que els mira, ja que ningú és perfecte i, per tant, no pot arribar a fer, veure i saber-ho tot.

Salut, observadors i observadores!

Tot té uns inicis...

Aquest matí mentre caminava per anar a buscar el cotxe, he vist aquest cartell penjat a la porta del pàrquing del veí. Als matins acostumo a anar una xic adormida (com tothom, suposo) però un sisè, setè o vuitè sentit ha fet que mirés a la meva dreta i veiés aquest anunci... Ja fa temps que em passa, per això, avui he decidit que ja anava sent hora de no sé tan egoista i compartir aquesta mena de "debilitat" amb la resta de la societat. He aprofitat l'hora de sopar per descobrir el món dels blocs i crear-ne un de propi. Així que a partir d'avui aniré escrivint i penjant imatges de totes les coses que em passen pel cap, que veig i que sento. En definitiva, que em remouen el cos...
En el cas que algú entri a fer un tomb per aquí espero que l'estona que hi passi sigui prou agradable com per tornar-hi un altre dia... sinó és així no passa res, la llibertat d'expressió és gratuïta (per sort!).

Una abraçada.